Impotència

Puede que sea hora de sacar pecho de alguna cosa buena que haya hecho en mi vida. Y es que hoy he ganado el primer premio del Certamen Literario de la escuela, con un artículo que también irá al distrito. He pensado que quizás era buena idea compartirlo con la gente que me quiere, que me odia, que me extraña. Pido perdón por no haber aún traducción, pero el catalán sigue siendo una lengua realmente bonita. He dicho.

Els núvols grisos, sinònim de tempesta, comencen a tapar aquell increïble cel blau. Un cel viu, on els ocells volen lliures pel seu habitat, i on el Sol fa pujar la moral d’aquell cel tant viu, tant fort com per il•luminar de bones sensacions tothom que es dignés en observar-lo. Però jo només l’observava quan hi havia núvols. Molts cops vaig pensar que quina imatge tindria el Sol, els ocells i el mateix cel de mi. Si jugava amb ells fent la guitza o si aquesta era la meva personalitat i la meva forma d’actuar. Però de personalitat en tenia poca. Més poca que aquell núvol que comença a amenaçar amb un tro impressionant.

Sempre havia pensat que aquest seria el meu dia. Que avui em podia aixecar, completament nu i cridant que era la persona més feliç de la Via Làctia. De fet, ho somiava. I eren somnis esperançadors, plens de colors i llums, de personatges carismàtics i divertits. Era el meu propi món que desapareixia cada cop que obria els ulls. I quan obria els ulls, observava la realitat. Un món injust, on ningú s’entén i on els més dèbils es rendeixen a la guerra del dia a dia. On no hi ha color, ni llum, ni personatges divertits. Tenia tants desitjos, havia fet tantes oracions a algú que ni tan sols conec, i havia plorat per ser una formiga enmig d’una ciutat immensa de peus humans.

Però no tot s’acabava. O això em deien. De fet, això és el que diu tothom amb optimisme. Que aquí res s’acaba, que s’ha de seguir lluitant i demostrar qui ets i què fas aquí. Però, lluitar per què? Per tornar a caure una i una altra vegada? Per obtenir decepcions, injustícies...? Molts cops vaig pensar en què podria existir un bus turístic. Sí, un bus turístic on totes les persones que es senten igual que jo poguessin pujar, i flotant pels aires, poguessin observar què s’està fent amb la humanitat. Perquè nosaltres, els humans, mai canviarem.

Encara que, en el fons, no tot és pessimisme. Hi ha coses precioses: espectacles naturals, gent reconciliant-se i estimant-se, criatures naixent, persones complint somnis... Però des de una cadira de rodes tot es veu diferent. Tot està per damunt teu, i les forces no et sobren precisament. Perds les ganes de viure i no saps per què ho segueixes fent. Però hi ha una cosa pitjor. I això és l’impotència. L’increïble impotència de voler menjar-se el món i no ser capaç de fer-ho. L’impotència de veure davant teu nens corrents, nens gaudint de la seva innocència. L’impotència de veure per televisió una nova guerra. L’impotència de sé qui sóc i no poder canviar-ho.