Després de donar voltes al meu cap i pensar per què escriuré això, ja ho tinc clar. No tenia pensat que fer, i potser em mancaven idees. La qüestió es que ja les tinc totes, al menys les suficients per poder estructurar un text i donar-li forma i bellesa, bellesa que molts no saben veure. ¿Per què escric? Ho faig per què és el que més m’agrada, el que em fa mostrar els meus pensaments, les meves idees. Les lletres són el meu camí a seguir, són històries que et porten a llocs diferents o, simplement, la realitat. Cada una de les paraules té vida pròpia, es un món realment fascinant. Però no vull entrebancar-me a un lloc on només hi dono voltes, sinó vull arribar al punt exacte del escrit. Així que donaré a conèixer una (per no dir la més) de les meves aficions: El futbol. Però exactament el futbol no, més aviat: la passió per un club.
Quelcom a un ésser pot meravellar-lo, port excitar-lo o deixar-lo palplantat. A mi les tres coses em succeeixen amb un club, una institució anomenada Futbol Club Barcelona. Aquest és el meu club. Un club que porto al cor de ben petit, un club que s’ha implantat a la meva sang, on es pot veure des de l’exterior la vena blava i des de l’interior la sang vermella: El color blaugrana.
Sí, sóc “culer” des de ben petit i no m’he n’avergonyeixo. Un club que va ser creat l’any 1899 per el senyor Joan Gamper. Un club que porta desenes i desenes de campionats a les seves vitrines i desenes i desenes de jugadors que han passat per ell. Un club que, almenys en els meus temps, ha sigut i és d’allò més increïble.
Cada dia de la setmana estic informant-me ens els diaris, en les pàgines webs, informant-me sobre les anècdotes del partit anterior jugat i sobre els escrits per el següent partit. He de afegir, que jo també em faig les meves pròpies cròniques ja que com he dit m’agrada escriure i més encara d’aquest club que porto al meu cor. Els caps de setmana, la hora de la veritat. Segueixo llegint els diaris i mirant a les webs o a la televisió a totes hores per saber la última hora del equip.
Ja és la hora del partit, em preparo perquè començarà un nou espectacle. Si el fan per la televisió el miro sense pensar-ho i si ho fan a través de la televisió però s’ha de pagar, jo no estic disposat a fer-ho i vaig al bar del costat de casa meva o simplement ho escolto per la ràdio.
Quan es tracta dels pre-partits i dels partits, sóc realment un sac de nervis. Començo a formular-me preguntes sobre com serà, com jugarà el equip contrari o al propi i m’imagino el pitjor. Sóc pessimista en aquest sentit però ja em va bé perquè si arriben a guanyar, la satisfacció es d’allò més gran.
M’he emocionat més d’un cop, i encara m’he emocionat més quan han arribat a un partit important on estava en joc tot. Hi ha hagut èpoques glorioses i èpoques no tan glorioses, però jo mai he deixat d’estimar-ho. M’agrada el futbol, practico el futbol, potser una de les coses que també m’uneixen.
I no puc dir més perquè els meus sentiments arriben més enllà del que pugui ser escrit, un sentiments que a mi em fan sentir-me bé, feliç. Em sento orgullós d’haver nascut i d’haver conegut un esport i un club de tal característiques perquè, repeteixo, em fa ser feliç quan potser no ho estic tant.
Paro d’escriure encara que sigui el que més m’agradi. Paro de crear, però no per un definitiu, sinó per un temps anònim perquè alguna cosa, ves a saber què, m’impulsa a escriure. Comença a ser la meva vida, comença a ser el recorregut que penso seguir...la meva vida són les lletres, la meva vida és el Barça.
Quelcom a un ésser pot meravellar-lo, port excitar-lo o deixar-lo palplantat. A mi les tres coses em succeeixen amb un club, una institució anomenada Futbol Club Barcelona. Aquest és el meu club. Un club que porto al cor de ben petit, un club que s’ha implantat a la meva sang, on es pot veure des de l’exterior la vena blava i des de l’interior la sang vermella: El color blaugrana.
Sí, sóc “culer” des de ben petit i no m’he n’avergonyeixo. Un club que va ser creat l’any 1899 per el senyor Joan Gamper. Un club que porta desenes i desenes de campionats a les seves vitrines i desenes i desenes de jugadors que han passat per ell. Un club que, almenys en els meus temps, ha sigut i és d’allò més increïble.
Cada dia de la setmana estic informant-me ens els diaris, en les pàgines webs, informant-me sobre les anècdotes del partit anterior jugat i sobre els escrits per el següent partit. He de afegir, que jo també em faig les meves pròpies cròniques ja que com he dit m’agrada escriure i més encara d’aquest club que porto al meu cor. Els caps de setmana, la hora de la veritat. Segueixo llegint els diaris i mirant a les webs o a la televisió a totes hores per saber la última hora del equip.
Ja és la hora del partit, em preparo perquè començarà un nou espectacle. Si el fan per la televisió el miro sense pensar-ho i si ho fan a través de la televisió però s’ha de pagar, jo no estic disposat a fer-ho i vaig al bar del costat de casa meva o simplement ho escolto per la ràdio.
Quan es tracta dels pre-partits i dels partits, sóc realment un sac de nervis. Començo a formular-me preguntes sobre com serà, com jugarà el equip contrari o al propi i m’imagino el pitjor. Sóc pessimista en aquest sentit però ja em va bé perquè si arriben a guanyar, la satisfacció es d’allò més gran.
M’he emocionat més d’un cop, i encara m’he emocionat més quan han arribat a un partit important on estava en joc tot. Hi ha hagut èpoques glorioses i èpoques no tan glorioses, però jo mai he deixat d’estimar-ho. M’agrada el futbol, practico el futbol, potser una de les coses que també m’uneixen.
I no puc dir més perquè els meus sentiments arriben més enllà del que pugui ser escrit, un sentiments que a mi em fan sentir-me bé, feliç. Em sento orgullós d’haver nascut i d’haver conegut un esport i un club de tal característiques perquè, repeteixo, em fa ser feliç quan potser no ho estic tant.
Paro d’escriure encara que sigui el que més m’agradi. Paro de crear, però no per un definitiu, sinó per un temps anònim perquè alguna cosa, ves a saber què, m’impulsa a escriure. Comença a ser la meva vida, comença a ser el recorregut que penso seguir...la meva vida són les lletres, la meva vida és el Barça.
Guillem Pérez Villanueva
0 Comentarios:
Publicar un comentario