La dignitat de Catalunya

[Para quien no lo entienda, traducción más abajo]

Han estat uns dies extranys. Alçant la vista al cel de Barcelona, semblava com si les banderes espanyoles competissin amb les senyeres als balcons de les ciutat. I és que al carrer es mastegaven dos esdeveniments importants: la primera final d'espanya en la història dels Mundials de futbol i la manifestació en defensa de la dignitat del poble català i les seves institucions.

Catalunya i Espanya s'han allunyat en els últims anys. L'esperança d'una Espanya plural, oberta, moderna, d'esperit federal i defensora de la diversitat dels pobles que la integren s'ha difuminat amb la mateixa velocitat que Zapatero ha perdut credibilitat. Inclòs els defensors catalans del federalisme -simètric, asimètric o piramidal- més romàntics s'han quedat sense arguments després de veure la impunitat amb la que l'Alt Tribunal s'ha cruspit parts de gran valor pràctic i simbòlic d'un Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, les Corts Espanyoles i refrendat pel poble català en referèndum. Després de quatre anys d'espera, el TC ha dit "no" a punts en què els catalans van dir "sí".

A continuació, hem tingut una nova demostració de la intransigència i el centralisme de l'estat espanyol, representat sobretot pel Partit Popular i per diversos focus mediàtics espanyols. Discursos que volen contaminar el clima per interessos partidistes i que contribueixen maliciosament a atribuir a Catalunya una imatge impròpia de radicalitat i minories. Menteixen. A dia d'avui, hi ha un país sencer que es vol manifestar perquè sent que han atacat la seva dignitiat. Alguns són independentistes, altres són nacionalistes, altres són catalanistes, altres són catalans, i molts són ciutadans de Catalunya nascuts a qualsevol punt de la geografia mundial. Tots s'han sentit agredits.

Per primer cop, i no ha estat fàcil, la classe política ha fet pinya -o ho ha fet veure-, i Catalunya ha enviat un missatge a Espanya. "Si no podem ser espanyols sent catalans, haurem de ser catalans sense ser espanyols". I mentre Espanya viu pendent del criteri d'un pop anomenat Paul amb poders per predir el futur, Catalunya avança. I quan el narcòtic del futbol hagi passat i les vacances cedeixin, Espanya haurà de replantejar-se de nou les relacions amb Catalunya. Cal un nou encaix, si és que el divorci encara no li ha guanyat el terreny a un matrimoni sense conveniència.

Traducción:

Han sido unos días extraños. Mirando hacia el cielo de Barcelona, parecía como si las banderas españolas compitieran con las "senyeres" en los balcones de la ciudad. Y es que en la calle se masticava dos esdevenimientos importantes: la primera final de España en la historia de los Mundiales de fútbol i la manifestación en defensa de la dignidad del pueblo catalán y sus instituciones.

Catalunya y España se han alejado en los últimos años. La esperanza de una España plural, abierta, moderna, de espíritu federal y defensora de la diversidad de los pueblos que la integran se ha difuminado a la misma velocidad que Zapatero ha perdido credibilidad. Incluso los defensores catalanes del federalismo -simétrico, asimétrico o piramidal- más románticos se han quedado sin argumentos después de ver la impunidad con la que el Alto Tribunal se ha comido partes de gran valor práctico y simbólico de un Estatut aprobado por el Parlamento de Catalunya, las Cortes Españolas y refrendado por el pueblo catalán en referéndum. Después de cuatro años de espera, el TC ha dicho "no" a puntos que los caralanes dijeron "sí".

A continuación, hemos tenido una nueva demostración de la intransigencia y el centralismo del Estado español, representado sobretodo por el Partido Popular y por diversos focos mediáticos españoles. Discursos que quieren contaminar el clima por intereses partidistas y que contribuyen maliciosamente a atribuir a Catalunya una imagen impropia de radicalidad y minorias. Mienten. A dia de hoy, hay un país entero que se quiere manifestar porque se siente que han atacado su dignidad. Algunos son independentistas, otros son nacionalistas, otros son catalanistas, otros son catalanes, y muchos son ciudadanos de Catalunya nacidos a cualquier punto de la geografia mundial. Todos se han sentido agredidos.

Por primera vez, y no ha sido fácil, la clase política ha hecho piña -o lo han hecho ver-, i Catalunya ha enviado un mensaje a España. "Si no podemos ser españoles siendo catalanes, deberemos de ser catalanes sin ser españoles". Y mientras España vive pendiente del criterio de un pulpo llamado Paul con poderes para predecir el futuro, Catalunya avanza. Y cuando el narcótico del futbol haya terminado y las vacaciones cedan, España deberà replantearse de nuevo las relaciones con Catalunya. Hace falta un nuevo encaje, si es que el divorcio aún no le ha ganado el terreno a un matrimonio sin conveniencia.