L’ALZHEIMER (Qui posarà remei?)

És un dia enfosquit, d’aquests que avegades desitjaries no haver despertat. Potser jo no ho pensava, però aquell mateix instant, em va recorre per cada porus una esgarrifança de mil dimonis.

Hivern... és hivern. Quan les fulles ja no existeixen en les branques dels arbres... quan els insectes desapareixen, quan els animals salvatges del bosc tornen als seus caus per por de passar fred, quan el clima es refreda i quan en determinades zones es formen glaceres.

L’avi, deteriorat però amb ganes de viure, sempre a la finestra mirant a la llibertat, poder volar, córrer, caminar, fins i tot i exclusivament, RECORDAR.

L’observava cada dia anant cap a escola, al passar pel costat del centre, millor dit, la residència. Era un home de 3º edat, cabell blanc com la neu, ulls blaus com el mar, i cos fet malbé. Sempre que passava em mirava amb cara de pomes agres, i amb aquell gest jo vaig formula la hipòtesis (últimament estic interessat en la física) de que aquell home no estava bé, per no dir molt malament.

En arribar a l’escola (deurien ser les nou del matí) vaig dirigir-me al meu pupitre, que estava situat davant la taula de la professora. Pensatiu, obrin el llibre de Ciències Naturals , em vaig recordar de l’avi d’aquella residència, ja que hi havia un apartat titulat L’ALZHEIMER. No em pregunteu perquè em va vindre la seva imatge al cap, però quelcom estava deduint.

Va entrar la professora a l’aula i amb una naturalesa insuperable, va obrir el llibre i ens va posar deures, com un tren en marxa sense que ningú el pugui parar, ens va posar 15 exercicis:

-Pàgina 114, exercicis: del 1 al 15.

Els alumnes de la classe van donar un bot quan van sentir a la professora, ja no raonaven, tants exercicis els trasbalsava. Però jo, tancant-me al meu món, no vaig aconseguir escoltar-la. No em podia treure del cap la imatge de aquell pobre home.

Al sortir de l’escola, un munt d’amics van vindre a petar la xerrada amb mi, però vaig ignorar-los, volia anar aquella residència, no millor dit, havia d’anar-hi. Caminar, caminar, em semblava una eternitat, cada cop que intentava avançar em pesaven més i més les cames, quelcom em deia que no havia de seguir, però jo cabut que soc, vaig ignorar-ho (com de costum). Finalment estava allà, “Residència del Poble Sec”. La meva veu interior no volia que entres, allà dintre era un altre món, un món que jo desconeixia:

-Decidit! He de entrar.

A l’entrar, vaig observar un parell de malalts, com animes amb pena, tornant a les seves habitacions. Estava rodejat d’un ambient que era indescriptible, un ambient xafat, molt xafat. Donant un cop d’ull al meu voltant, tenia davant dels meus nassos la recepció:

-Hola, que t’has perdut? –va preguntar-me la recepcionista

-No, no. Estic buscant un home, amb uns ulls blaus entendridors –respongué

-Ah, bé. Segurament parles d’en Carles. Està situat a l’habitació 17, ves-hi

No m’ho vaig haver de pensar dos cops, quant la recepcionista estava acabant de dir la frase, jo ja vaig arrencar a córrer.

Habitació 17. Tenia el rètol just davant meu. De cop em va tornar agafar l’esgarrifança com si estigués al mig del Pol Sud. Les cames em t’emblaven, junt amb les mans. Vaig decidir-me:

-S’hi pot passar..? –vaig tartamudejà

-Infermera, acompanyi’m al lavabo –respongué una veu que va sortir del no-res

-Perdoni, s’equivoca, soc el nen que em veu cada dia passar per davant de la vostre finestra –vaig tornar a tartamudejar.

L’home em va fer passar, em va donar la mà, i em va oferir un got d’aigua. El vaig acceptar, no volia fer lleig al home.

-No et conec de res, segurament t’has equivocat – va dir

-No, no. Et veig cada dia, no en tinc cap dubte –vaig respondre

-Oh noi, no tinc edat per caminar, ni tan sols per recordar –respongué amb una veu entristida.

De sobte va sonar una musiqueta, era el meu mòbil. Ma mare, que tornés a casa. Em vaig despedir d’aquell home però aquest cop no donant-li la mà, sinó amb dos petons. En arribar a casa, ma mare em va pregunta on havia estat, i endevineu que vaig fer...Exacte, ignorar-la.

Es dissabte, per fi cap de setmana. Es el dia que tots els nanos de una determinada edat, desitgen que ho sigui. Jo estava molt estrany, des de la trobada amb aquell ancià que no puc dormir. L’esmorzar ja estava preparat a taula, però no tenia ningunes ganes d’aixecar-me, estava mort de son. I qui si no, ma germana va entrar a la meva habitació em va despertar i va començar a cridar, aixecant-me tot d’un bot la vaig renyar. Esmorzant seguia igual de pensatiu que el dia anterior. Vaig acabar d’esmorzar em vaig vestir i tot tirant cap a la biblioteca em trobaria amb un gran dilema. La biblioteca estava tancada, però hi havia una altre. A l’altre punta de la ciutat! (sóc un exagerat, ho assumeixo). Però el que realment jo desitjava, era anar a veure l’avi. Aquest cop el camí cap a la residència no em va semblar tan pesat. (ja que no tornava de l’escola). Entra’n a la residència em va sonar al cap una cançó que sempre escoltava, titulada “Ya no me acuerdo”.

Vaig escoltar una conversació, entre la recepcionista i una dona desconsolada. Parlaven sobre un tema que m’interessava moltíssim: L’alzheimer.

Em vaig assabentar que estava rodejat de persones que donarien tot per poder recordar qui son, com son els seus ulls, qui son els seus fills i que feien en aquell instant. Em va fer un sal al cor, tot mirant un home plorant al costat d’una persona que jo havia conegut fa un dia: en Carles. L’home que estava al seu costat plorava desconsoladament, com si fos apunt de morir, com si estigues patint un càstig insuportable, però pensant-ho bé, ja era un càstig. Era el seu fill, d’ulls blaus com el pare, sí, com el pare. En Carles patia d’alzheimer, igual que tota la gent del voltant. Era una malaltia que ningú desitjaria a ningú. Intentar recordar tot el que han viscut, totes les coses bones i totes les coses dolentes...i no poder.

També tenia al seu costat una dona en qui havia compartit tota la seva vida. Em relliscaven llàgrimes als ulls, aquella escena era realment dramàtica, veure una família destrossant-se la vida, per una malaltia que cada any, feien una Marató per recaptar diners. Amb tots aquests diners s’intentarà posar solució, però qui i com? Es la pregunta que em faig sempre abans d’anar a dormir. Qui posarà remei, i com.

El dia següent vaig tornar anar a la residència, i de debò desitjaria no haver anat. L’avi, l’avi que em va aconseguir fer emocionar, l’avi que jo veia que tenia ganes de viure, però que la seva edat no li permetia, va morir la mateixa matinada. Hi vaig tornar a veure el seu fill i la seva dona, plorant. Em vaig apropar a ells tot consolant-los, però en veritat m’estava consolant ami mateix. Tot ple de llàgrimes vaig tornar a casa. No tornaria a veure l’home que em tenia pensatiu cada dia. L’home que encara que la seva edat enganyés, tenia ganes de viure de menjar-se el món, de ser lliure.

He decidit estudiar ciències per investigar aquesta malaltia que em deixarà un record marcat a la memòria, entre altres. Sempre tindre present l’home que em va obrir les portes cap a la ciència.

Moltes gràcies.

PD: Esto es la novela pá catalán, nada es cierto.